EMPREMTES

La Poesia: el tornavís dels mots, inesgotable. VICENT ALONSO

dissabte, 2 d’octubre de 2010

NOBLIA

(Imatge de Daniel Ruiz)

Fes del teu dolor una arpa.
Sigues com el rossinyol,
sigues com la flor.
Quan vinguen temps d'amargura,
fes del teu dolor una arpa
i entona la teua cançó.

No embenes la teua nafra
sinó amb branquillons curulls de roses.
Jo t'oferesc un oli perfumat i lasciu
-com a bàlsam- i tota mena de narcòtics.
No embenes la teua nafra
i la teua sang, porpra.

Digues als déus «muira jo!»
però tingues un got a les mans.
Clava una puntada als teus dies
quan siguen una festa.
Digues als déus «muira jo!»
però dis-ho rient.

Fés del teu dolor una arpa.
I refresca't els llavis
als llavis de la teua nafra.
Un matí, un vespre,
fes del teu dolor una arpa
i desapareix amb un somriure.

Costas Cariotakis, "El dolor de l'home i de les coses"
Traducció del grec de Jesús Cabezas Tanco

6 han deixat la seua empremta:

novesflors ha dit...

Molt bonic, el poema. Delicat,sonor, profund...

kweilan ha dit...

Preciós!

Albanta ha dit...

A mi em sembla encoratjador pels que necessiten ser valents en certs moments de desesperació.

Pais secret ha dit...

Acabo de descobrir un blog i un poeta i de la vostra mà, un poeta grec que no coneixia.
El llibre d´Elytis que estàs llegint també el tinc a la tauleta.
Salutacions.

Audrey ha dit...

Quanta dolçor, esperança, profunditat..., un cant a l'esperança!.
Salutacions,

CALPURNI ha dit...

Gràcies pels comentaris.
País Secret, Audrey, benvinguts al cau.
Salut.

Publica un comentari a l'entrada