 |
| (Imatge de Daniel Ruiz) |
Fes del teu dolor una arpa.
Sigues com el rossinyol,
sigues com la flor.
Quan vinguen temps d'amargura,
fes del teu dolor una arpa
i entona la teua cançó.
No embenes la teua nafra
sinó amb branquillons curulls de roses.
Jo t'oferesc un oli perfumat i lasciu
-com a bàlsam- i tota mena de narcòtics.
No embenes la teua nafra
i la teua sang, porpra.
Digues als déus «muira jo!»
però tingues un got a les mans.
Clava una puntada als teus dies
quan siguen una festa.
Digues als déus «muira jo!»
però dis-ho rient.
Fés del teu dolor una arpa.
I refresca't els llavis
als llavis de la teua nafra.
Un matí, un vespre,
fes del teu dolor una arpa
i desapareix amb un somriure.
Costas Cariotakis, "El dolor de l'home i de les coses"
Traducció del grec de Jesús Cabezas Tanco
Entrades
5 han deixat la seua empremta:
Molt bonic, el poema. Delicat,sonor, profund...
A mi em sembla encoratjador pels que necessiten ser valents en certs moments de desesperació.
Acabo de descobrir un blog i un poeta i de la vostra mà, un poeta grec que no coneixia.
El llibre d´Elytis que estàs llegint també el tinc a la tauleta.
Salutacions.
Quanta dolçor, esperança, profunditat..., un cant a l'esperança!.
Salutacions,
Gràcies pels comentaris.
País Secret, Audrey, benvinguts al cau.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada