 |
| (Imatge pròpia) |
Quan sóc arbre
visc tranquil,
sense angoixa.
Però les músiques dolces,
des de lluny,
m’atrauen i jo,
convertit en ocell
d’ales multicolors,
vole cap a elles
amb il•lusionada alegria.
Menge els seus fruits
i, sense adonar-me,
em transforme de nou en arbre,
ara amb nous fruits
que atrauen altres ocells
que abans també eren arbres.
I dorm tranquil.
Entrades
5 han deixat la seua empremta:
Un poema molt bonic, crec que les ànimes sensibles s'atreuen i donen nous fruïts que n'atrauran d'altres... i la roda continua.
Petons,
M. Roser
Un poema entenedor i profund. Potser ens caldria ser més arbre...
Des del far bona lluna.
onatge
sencillo, pleno de sensibilidad y amor a la naturaleza, la vida de tod@s.
La sensació de vida estàtica flueix pel nostre interior i en la contemplació de la natura, en perfecta simbiosi.
Llum sedant, amable, pacífica, victoriosa.
Bell poema i bella foto.
Olga
Grècies pels vostres comentaris.
La vida es viu però també es pot contamplar com ben diu Olga.
Salut i poesia.
Publica un comentari a l'entrada