 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
I
Fins ara creia que aprenia a viure.
No era així: estava
aprenent a sobreviure.
II
Ara
que la llum és foscor
i el dia és dia trist
i la fosca és fosca oberta
i la nit és nit eterna,
Ara, viure
és sobreviure.
Entrades
4 han deixat la seua empremta:
M'agraden molt aquests versos. Enhorabona!
És el tipus de pensament poètic que em captiva i que llegiria més d'un cop. Versos: transparents, senzills, lúcids, honestos, directes i al mateix temps, sobretot la segona part commovedors i punyents.
Per cert la fotografia molt suggerent.
Sí, és cert, molts estem aprenent a sobreviure.
Si tots els que sobrevivim ens apleguéssim per a iniciar la caminada conjunta a través dels corriols de la vida, aquests caminois s'aplanarien i, per fi, viuríem...
No sé en quin moment som conscients de si vivim o sobrevivim, però és clar que si els dies són trists i foscs i les nits massa llargues, estem sobrevivint...
Potser ja és hora que intentem que els dies siguin alegres i clars i les nits lluminoses, aleshores estarem vivint...
Gràcies Gabriel per les teus paraules, m'agrada que t'agraden els meus versos.
Violant, caminar tots junts, quina bella ambició (utopia?)!
M. Roser, és clar que si il·luminem els dies i els fem alegres estem vivint.
Salut i poesia.
Publica un comentari a l'entrada