EMPREMTES

La poesia és el món fugitiu, incomprensible i fràgil d'allò que no es pot repetir mai. ALAIN VERJAT

dilluns, 2 d’abril de 2012

EL BARQUER


(Caront, el barquer. Imatge pròpia)
Llevar-se d’hora i comprovar que tot és al seu lloc,
que les finestres no han envellit tant en una nit,
que el pa d’ahir segueix tendre per a les dents de llet
del nou dia, que a la cuina perdura l’olor groga
del curri, l’olor de les nostres mans fent el sopar, 
fent, lentes, l’amor sota els llençols blancs de la farina, 
que els llibres encara conserven, tossuts, la memòria
de les paraules, que tot és, en fi, on ha de ser,
començant pels ossos i acabant per les papallones,
pels meridians i els silencis que ocupen l’exacta
latitud celeste que algú els va assignar. I així, cada
dia, la mateixa feina per passar de l’ahir
a l’avui, per creuar les aigües fosques de la nit
amb èxit i tornar a començar com si res no hagués
passat, tret d’una mica de temps, el fang dels segons.
Fins que una nit embarcarem, però serà un altre
el riu i un altre el barquer. I aleshores, digue’m, ¿qui
mantindrà el nom, qui salvarà l’olor de tot allò
que hem estat, que per nosaltres ha estat, quina mirada
guardarà les finestres, el pa, les mans, la memòria,
els llibres? Quin llot s’atrevirà a engolir tanta vida?

Gemma Gorga
El desordre de les mans
Pagés editors, 2002
Més sobre l'autora, ací

2 han deixat la seua empremta:

Jeremias Soler ha dit...

Llegeixo aquests mots i m'empasso un glop de saliva. Tinc la pell de gallina, i em vénen les imatges dels meus avis a Terrassa. Quan jo era petit, ho eren tot, i ara ja no hi són. La casa on vivien és buida. El vent, de vegades, fa repicar els porticons; silenci. Qui tancarà la finestra? Qui regarà les flors? On són els mots dels meus avis? Trenca el silenci la meva filla de quatre anys, i veig en el seu rostre les faccions del meu avi, el mateix gest de la meva àvia. Les faccions, el gest, els ulls, la mirada... a la mateixa casa on ells ja no hi són. Després arriba el meu fill de nou anys i encara s'assembla més al meu avi, fins i tot en la veu... i entenc on són els avis, entenc perquè han estat. De nou la pell de gallina, una llàgrima, i agraiment a la vida.

Calpurni ha dit...

Un dels més emotius comentaris que s'han escrit al meu blog. Gràcies per compartir-lo, Jeremias.
Salut i poesia.

Publica un comentari a l'entrada