EMPREMTES

El poema es algo que murmura muy bajito, y hace falta silencio para poder oírlo.CHANTAL MAILLARD

dimarts, 12 de juny del 2012

PENSAMENTS PINTATS (VII): ROSTRES

(L'autor del blog, fotografia de Miguel David)
Hi ha rostres que només són reconeguts quan han estat perduts.
Publicat per Calpurni a les 0:04
Etiquetes de comentaris: , , , ,

5 han deixat la seua empremta:

Anònim ha dit...

Cert
i hi ha rostres que més val no reconèixer..

12 de juny del 2012, a les 13:58
Lydia Yuste ha dit...

Això és semblant a que hom no sap el que té fins que ho perd. Almenys aquesta sensació és la que m'ha arribat al cap.

Una abraçada.

12 de juny del 2012, a les 19:32
M. Roser ha dit...

Penso que potser es perden expressament, perquè algú els reconegui...
Petons.

12 de juny del 2012, a les 20:34
Clidice ha dit...

quan et veus a les fotografies penses que no ets ben bé tu. potser és aquest el tipus de foto que millor ens definiria.

13 de juny del 2012, a les 12:54
Calpurni ha dit...

Gràcies pel comentaris.
Quatre interessants variacions sobre el mateix tema: els records!
Salut i poesia.

14 de juny del 2012, a les 9:01

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)