EMPREMTES

La poesia és el món fugitiu, incomprensible i fràgil d'allò que no es pot repetir mai. ALAIN VERJAT

dijous, 13 de setembre de 2012

ARS POÈTICA?


(Imatge presa de la xarxa)
Sempre enyorava una forma de més cabuda,
que no fos de més poètica ni massa prosaica
i que permetés entendre’s sense exposar ningú,
ni l’autor ni el lector, a la tortura d’un ordre superior.

En l’essència de la poesia hi ha quelcom d’indecent:
Desperta en nosaltres coses que no sabíem,
així que parpellegem, com si saltés de nosaltres un tigre
i estigués il·luminat, colpejant-se els costats amb la cua.

Per això amb raó es diu que un daimon dicta la poesia,
tot i que s’exagera afirmant que de segur que és un àngel.
És difícil entendre d’on surt aquest orgull dels poetes
si, veient la seva flaquesa, més d’un cop s’avergonyeixen.

Quina persona comprensible vol ser súbdit dels dimonis,
que actuen amb ell com si estiguessin a casa, parlen un munt de llengües
i, si no en tinguessin prou robant-li els llavis i la mà,
proven per a llur comoditat canviar-li el destí?

Atès que avui dia es valora el que és malaltís,
algú pot pensar que solament faig broma
o que he trobat una nova manera
per alabar l’Art amb l’ajut de la ironia.

Hi va haver un temps en què llegir sols llibres savis
ajudava a suportar el dolor o la desgracia.
Amb tot, això no és el mateix que endinsar-se en mil
obres provinents directament d’una clínica psiquiàtrica.

I, amb tot, el món és un altre que no pas ens sembla
i nosaltres som altres que no en el nostre deliri.
La gent, per tant, manté una honestedat silenciosa,
guanyant-se així el respecte dels consanguinis i veïns,

Aquest és el guany de la poesia, que ens recorda
com és de difícil romandre la mateixa persona,
perquè la nostra casa és oberta, a la porta no hi ha clau
i hostes invisibles hi entren i en surten.

El que aquí explico, hi estic d’acord, no és poesia.
Perquè és permès d’escriure poemes rarament i amb desgana,
sota una pressió insuportable i sols amb l’esperança
que bons esperits, i no dolents, tinguin en nosaltres l’instrument.

Czesław Miłosz
Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000.
(Trad. del polonès i introducció de  Xavier Farré)

Més sobre l'autor, ací.

0 han deixat la seua empremta:

Publica un comentari a l'entrada