EMPREMTES

La poesia és el món fugitiu, incomprensible i fràgil d'allò que no es pot repetir mai. ALAIN VERJAT

dimarts, 11 de setembre de 2012

POEMA AMB DATA (XVII): ODA EN ONZE DE SETEMBRE



(Foto presa d'ací)

TALMENT roca que roda i no s'arruga,
quan el mal temps t'enfosca en una espluga,
amb trossos de muntanya ve el poder;
fita amb columnes d'or la nit i el dia,
les boires són les armes amb què alia
d'un cap a l'altre l'aire del desert.

Enmig de núvols bé fa si malpensa;
tancat el pany, dóna una volta immensa
i es compra cataplasmes per al front
o encortina de seda aquestes vores,
escriu en pergamins les seves hores
mentre la fi no consumeixi el món.

Se sent xerrola d'oques per les roques,
totes les fruites surten de les soques
i l'estelada fa brillar el dentat.
Guardeu bé les finestres: la neu trenca
els arbres, i la fruita vermellenca,
més alt el vol, més fort pega l'esclat.

Parat, poc pots sortir de la rutina;
el meu raonament no us encamina
a fer que tothom porti el feix en pau;
m'agradaria clara la veu fosca
i que el capvespre aquí fregués amb tosca
l'infern on el poder guarda la clau.

Oh part de mar que tinc davant les portes!
Esqueixen branques les ventades fortes
i els llamps que s'acumulen a la ment;
abans d'haver arribat la nau en terra
tot el gerrum de dins li feia guerra
i mot per mot prenia més augment.

L’ombra es vesteix dunes colors vermelles,
et toca carregar els bous que aparelles;
el pensament, que no reposa mai,
coronarà el retard de la certesa;
brollen flamalls de la fornal encesa
i cremen polseguera per l'espai.

Al peu d'un marge tanca la barrera
l'home rebel i ardit que ve al darrera.
Ajuntaran les mans el pa i la sal;
t'ensenyen de parlar penjat en gàbia,
però els sembrats ja duen molta ràbia
i cada fanalera té fanal.

Ja pots amb la raó remoure obstacles;
la nit no es manifesta en els oracles,
enllà del passadís d'aquest rocam,
i com si fos enmig de gran tempesta
un poble ben plantat, vestit de festa,
envia la sageta del seu llamp.

Tots els cinc elements toquen timbales;
anem pujant graons per les escales,
que no hi ha casa sense fonaments;
encara que el camí sigui una llauna,
selva increïble de flora i de fauna
revoltes pels més grans capgiraments.

Carena amunt, bouada catalana!
Espanya ja corregirà la plana:
a qui té ensenya, els segles li fan pas;
el bosc és al cervell d'aquesta fruita,
la mar serà el trofeu d'arbres en lluita
i un dia clar la roda del sedàs.

Les resplendors que escriuen la victòria
daran mesura de la nostra història.
Prenem els estris de viure en combat.
L'estel dels ulls i el cel de la bandera,
tot el paisatge, batran la fumera:
fletxes al vent reclamen llibertat!
Joan Brossa
Els ulls de l’òliba
Poesia 3i4, 1982

2 han deixat la seua empremta:

sa lluna ha dit...

BONA DIADA!!

Aferrada.

Calpurni ha dit...

Sí, va ser bona, Sa lluna!

Salut i poesia.

Publica un comentari a l'entrada