La poetessa Nohima Kio va nàixer el 12 de febrer de 1899 a Sapporo a l’illa d’Hokkaido (Japó) i va morir a l’edat de 93 anys a Tòquio. Va tindre una llarga vida com a poetessa, ja que va començar a escriure poemes a l’edat de set anys. Els primers anys de la seua vida van ser difícils, ja que les penúries familiars van condicionar els seus estudis. Malgrat això va aprendre a llegir i escriure tant l’ainu com el japonés. Els seus primers poemes van ser escrits en la llengua pròpia de la seua ètnia familiar: l’ainu. A l’edat de 20 anys va viatjar a Yokohama. Allí va perdre totes les seues pertinences en el gran terratrémol de Kantō, on van morir més de 100.000 persones. Després s’instal·là en Tòquio on va passar la resta de la seua vida ensenyant Shodō (cal·ligrafia japonesa) a xiquets de curta edat. Es va posicionar contra l'imperialisme i l’expansionisme. Això li va crear molts enemics i va fer que es recloguera en l’escriptura. La seua producció literària és enorme. Conreà la forma tradicional japonesa (haiku) però també es va adaptar a les formes modernes d’origen occidental. Els temes són així mateix molt variats: amor, guerra, destí...
Heus ací un recull d’haikus del seu llibre “Buda i el camí” escrit quan contava ja noranta anys:
Camine a poc a poc, |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
presoner de la lluna i el sol.
Viatge silenciós.
*****
S’apaguen el últims fanals.
Tan lluny
els nostres records!
*****
L’hivern arriba
brandant ganivets afilats
de gel i fred.
*****
Es pon el sol.
La muntanya creix
a ritme d’ombres.
*****
Mire les meues mans.
La tempesta es reflecteix
en les seues línies.
*****
Es trenca el llapis.
Aquest haiku es difumina
en la blancor del paper.
(Nota: la traducció del japonés ha estat feta per mi)
Entrades
5 han deixat la seua empremta:
Enhorabona per fer-nos descobrir una autora i uns haikús tan bonics!!
Suposo que al traduir( i del japonès) deu ser molt difícil mantenir la mètrica...Penso que ja és important reflectir els missatges, que en aquest cas són molt bonics...
Venia a dir el mateix que M. Roser.
Vaja, saps japonés, tu?
Gabriel, M. Roser, Novesflors, és evident que l'autora no ha viscut mai (Títol: poetes creats per mi, ja en van set), per tant, els haikus són meus i no, no sé japonés. M'agrada fer aquestes coses, una vegada has creat un poeta li dones vida i inclús imagines un aspecte físic. Realment és una excusa per a imitar un tipus de poesia particular d'un entorn o una època determinada.
Salut i poesia.
Ostres noi, doncs mira, trobo que és un manera ben original de fer poesia i a més creible...
Publica un comentari a l'entrada