SOMNIS

Fotopoema propi fet a partir d'una imatge pròpia.

POEMA AMB DATA (XXVII): 27 DE GENER

(Getty images)

Un dia gelat. Un sol fred. Un blanc alè. 
Però aquell divendres no estàvem segurs
què havíem de celebrar i què lamentar, 
perquè es commemorava alhora
el Dia en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust
i el solemne aniversari de Mozart.
La nostra memòria no sabia què fer. 
La nostra imaginació estava perduda.
El ciri a l’ampit plorava 
(ens van demanar que encenguéssim espelmes), 
però dels altaveus arribava la música tranquil·la
del jove Mozart, rococó, 
l'època de les perruques argentades, i no dels cabells grisos
que vam conèixer a Auschwitz, 
època de grans vestits, i no de la nuesa, 
de l'esperança, i no de la desesperació.
La nostra memòria no sabia què fer, 
la imaginació es perdia en conjectures.

Adam Zagajewski 
Mano invisible
Ed. Acantilado
(traduït al castellà per Xavier Farré)

Traducció feta per mi des del castellà

Més sobre l'autor, ací.

 

POEMA AMB DATA (XXVI): OH SOLITUD! (24.01.82)

(Nina Hagen)

          La banda havia tocat molt bé aquella nit.

Quanta neu sideral sobre els cors tremolosos!
    El fanals s'evaporaren i ja només seguíem la llum
de l'estelada. Els gats encara miolaven, i de sobte
fou silenci.
Oh Solitud! El bell company no hi era.
    Ell era el cel immens, el foc tempestuós
en la claror espectral. Fou una nit de plata.
Els aiguaders venien de tot arreu neulits,
perfumats de jacints. S'obrí la Vastitud com un príncep
salvatge embriagat pels lliris. El bell company baixava
i ell era la rosada, la intensa transparència
dels espais siderals.
Oi! Oi! Oi! El cant obscé i profund de la soprano
alemanya. Hölderlin ho sabia i no acudí a la cita.
Lorca ens il·luminava. Crideu la Nina Hagen!
    Ja ho veus, Salvador Jàfer, Lívius Diamant impur!
la potència de l'ànima! tu segueixes aquí conversant
amb el Bowie, i el meu amor ja no té límits!
     Oh senyor dels imperis, tots els estranys tresors
que has profanat, que t'empenyen exactes, et volen, 
                             et pretenen!
Oh gran príncep salvatge, benvingut en Aquàrius! 
                                                           A Rafa Reig

Salvador Jàfer

Els  caçadors salvatges

Poesia 3i4, 1984

Més sobre l'autor, ací i ací.

RESTA DE LLUM

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Si fos possible no pensar i sols percebre
el creixement feixuc dels arbres,
sentir com una queixa
la fragància de les plantes agitades 
—el ponent cremant a la pell,
les fulles estremides—,
i veure a través de l'aire els colors,
els límits,
el vidre diàfan de tanta obvietat.
Si fos possible abandonar
i encara ser ull atent, quiet.
Ser només, com l'animal nocturn,
una resta de llum,
clam, mussol i respiració lenta.

Antoni Defez

Incert moviment 

Editorial Bromera, 2009 

Més sobre l'autor, ací i ací.

SENSE CAU

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

La mordassa que t’oprimeix el cor. La matinada inútil. La fotografia que recorda un instant que ja no tornarà. La falsa verdadera pau. Les abraçades enigmàtiques. El navegant del silenci. La pluja del somnis ingràvids. Els racons de la memòria perduda. El respectable marbre consirós. La venjança perduda i retrobada. La sang vessada en minuts de segles. La dansa del temps. Els efímers desitjos de felicitat. El son perdut, la son desaprofitada i els somnis no somiats. El salvatge compliment de l’oració. Les llàgrimes desdibuixades. El descrèdit de la raó ultratjada. L’aigua, l’amor i la terra pura. El buit. El prec purpuri. La desraó arrecerada en negres solatges. La immensitat del no-res...

 ... No contenen històries mereixedores de ser contades?

PENSAMENTS PINTATS (XVII)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

No la busques en l'encerclat de la llum encegadora de la veritat. Potser estiga baix la dura pedra del mur de la mentida.

IN MEMORIAM

Aquest poema el presente al Cau a partir d'un comentari d'Olga Xirinacs sobre un altre poema de Gonçal Tena que vaig publicar el 12 de gener. No coneixia el poema de Josep Janés i Olivé, ella me'l va descobrir. La música que l'acompanya és de Frederic Mompou.

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Damunt de tu, només les flors.

Eren com una ofrena blanca:

la llum que daven al teu cos

mai més seria de la branca; 

tota una vida de perfum

amb el seu bes t’era donada.

Tu resplendies de la llum

per l’esguard clos atresorada. 

Si hagués pogut ésser sospir

de flor! Donar-me, com un llir,

a tu, perque la meva vida 

s’anés marcint sobre el teu pit.

I no saber mai més la nit,

que al teu costat fóra esvaïda.

Josep Janés i Olivé

JOSEP JANÉS, POESÍA, 1934-1959, Combat del somni

Huerga y Fierro Editores, 2008

Més sobre l'autor, ací.

En aquest enllaç (http://adamar.org/ivepoca/node/810#_ftn1) podeu escoltar el poema amb música de Frederic Mompou; Alfredo García, baríton; Jorge Robaina, piano. (Recital de cançó espanyola, Fundació Juan March, 5 de maig de 2008).

COMIAT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

He vist desprendre's
les flors del gesmiler
com a flocs gegants
de neu perfumada
i acumular-se
una rere l'altra
al seu voltant
com a catifa blanca.

Gonçal Tena

Inèdit

14/07/2004

 

DE RES NO SERVEIX ESCRIURE...

(Fanal du fort, foto de Petrovsk)

De res no serveix escriure, ho sé,
però també el somni té la seua litúrgia:
fanals i vents i caravel·les:
gaudir la immensitat dintre el poema.

Escriuré -foll-
mentre bega del pur estany
l'últim cavall dels turons.

Ramon Guillem

D'on gran desig s'engendra

El cingle, 1985

Més obre l'autor, ací

ET VAIG VEURE AL CAFÉ

(L'autòmata, Edward Hopper)

Et vaig veure al café.
Era la primera vegada
que venies per ací.
Jo no et coneixia.
No eres client habitual.
Demanares un café sense sucre.
Quan te’l servia vaig veure als teus ulls
una mirada glaçada, 
                               deserta.
Meditabunda,  
                     llunyana, 
                                    perduda
en pensaments perduts
romangueres per trenta minuts.

Deixares una moneda de dos euros
al costat del tiquet
i te n’anares lentament.
Havies escrit al paper
una frase inacabada:
“Aquesta nit em...”. 

POEMA AMB DATA (XXV): 4 DE GENER

(Imatge presa d'ací)

Potser me n'aniré d'aquest cos que no imagine sense estiu
marxaré com amiga quotidiana sorpresa al capvespre
potser no fugiré:
aquí va restar aquell paraigua de colors
que volia ser quart dia de gener.
No és difícil oblidar aquelles palmeres
aquells dies de núvols i ponent
és així com se m'esmuny el temps
se m'escapa amb les gotes de pluja
potser m'escaparé amb la capa i el barret de plata
campanades de content ho faré per mi.
Una casa, uns amics, un bes obertíssim, adéu
ciutat de corall i petita
et cantaré des del color de l'horitzó
perquè ara el vent groc entela la meua ploma
de què podria parlar si no?
I passat un temps de fusta:
aquí restava la noia de la casa i de l'arbre.
On hauré deixat tots els records i els somnis?
Si érem tan xiquets, tan ingenus, no puc saber per què
m'he oblidat de mi mateixa
(si el fum, si l'alcohol, si un viatge mortal).
Potser m'esvairé de quatre a cinc de la tarda
naixerà alhora una flaire de matinada:
aquí restà aquella quatre pams, dolç perfum malencònic
cent dies sense gesmil en què no somniava.
Tot em sembla ara com un riu etern que s'allarga
potser m'allargaré

i creixeré entre pètals de rosa i gerani fresc.

Begonya Mezquita 
Dotze poetes joves valencians 
Tàndem Edicions

Més sobre l'autora, ací i ací.

 

BON ANY!

FELIÇ  [MILLOR]  ANY  NOU !!!

(Fotomuntatge fet a partir d'una imatge no identificada presa de la xarxa)