(Imatge presa d'ací) |
Potser me n'aniré
d'aquest cos que no imagine sense estiu
marxaré com amiga quotidiana sorpresa al capvespre
potser no fugiré:
aquí va restar aquell paraigua de colors
que volia ser quart dia de gener.
No és difícil oblidar aquelles palmeres
aquells dies de núvols i ponent
és així com se m'esmuny el temps
se m'escapa amb les gotes de pluja
potser m'escaparé amb la capa i el barret de plata
campanades de content ho faré per mi.
Una casa, uns amics, un bes obertíssim, adéu
ciutat de corall i petita
et cantaré des del color de l'horitzó
perquè ara el vent groc entela la meua ploma
de què podria parlar si no?
I passat un temps de fusta:
aquí restava la noia de la casa i de l'arbre.
On hauré deixat tots els records i els somnis?
Si érem tan xiquets, tan ingenus, no puc saber per què
m'he oblidat de mi mateixa
(si el fum, si l'alcohol, si un viatge mortal).
Potser m'esvairé de quatre a cinc de la tarda
naixerà alhora una flaire de matinada:
aquí restà aquella quatre pams, dolç perfum malencònic
cent dies sense gesmil en què no somniava.
Tot em sembla ara com un riu etern que s'allarga
potser m'allargaré
marxaré com amiga quotidiana sorpresa al capvespre
potser no fugiré:
aquí va restar aquell paraigua de colors
que volia ser quart dia de gener.
No és difícil oblidar aquelles palmeres
aquells dies de núvols i ponent
és així com se m'esmuny el temps
se m'escapa amb les gotes de pluja
potser m'escaparé amb la capa i el barret de plata
campanades de content ho faré per mi.
Una casa, uns amics, un bes obertíssim, adéu
ciutat de corall i petita
et cantaré des del color de l'horitzó
perquè ara el vent groc entela la meua ploma
de què podria parlar si no?
I passat un temps de fusta:
aquí restava la noia de la casa i de l'arbre.
On hauré deixat tots els records i els somnis?
Si érem tan xiquets, tan ingenus, no puc saber per què
m'he oblidat de mi mateixa
(si el fum, si l'alcohol, si un viatge mortal).
Potser m'esvairé de quatre a cinc de la tarda
naixerà alhora una flaire de matinada:
aquí restà aquella quatre pams, dolç perfum malencònic
cent dies sense gesmil en què no somniava.
Tot em sembla ara com un riu etern que s'allarga
potser m'allargaré
i creixeré entre
pètals de rosa i gerani fresc.
4 han deixat la seua empremta:
Un poema nostàlgic, trist, delicat, preciós. M'ha agradat molt. Et felicito, Calpurni.
Una abraçada
Fina
Que agradable créixer entre pètals de rosa i gerani fresc...Després de fer un viatge astral i observar la vida a vol d'ocell...
Petons.
Bé per la gentilesa d'acostar una jove poeta: és un regal de vigília de Reis, amb bona estrella.
Nostàlgia sí que destil·la el poema.
Gràcies a totes tres pels comentaris.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada