(Tomba d'Ausiàs March a la catedral de València) |
Eixos caps lleidatans de pedra m’han vist passar.
Ben saben, Ausiàs, que vinc a retre’t homenatge.
Jo, dins de la supèrbia impenetrable de la catedral,
tu, adormit, a sota meua, als meus peus, a la foscor,
a la teua tomba ennegrida pel raure del temps:
la teua lluita de segles contra la mort i l’oblit.
Veig els teus versos que brollen entre les pedres senyorials
i s’evaporen en la llum trista i harmoniosa de la rosassa.
Ben saps, Ausiàs, que vinc a amerar-me de la teua presència,
que escric amb la teua mort i amb ella mor escrivint.
El pulcre silenci em parla del precari equilibri de l’amor i el temps,
dels teus poemes arrecerats en la memòria eterna de les nits.
Furtiu, un sentiment d’orgull s’esbandeix per les meues venes
i arriba curosament a la pedra per viure-hi amb la teua immobilitat.
Tu fent camí i jo desfent camí ens ajuntem en els límits dels espills,
i transgredint els eteris espais mire la freda llosa i em commou
la teua llarga i eterna solitud,
oh Ausiàs!