(Imatge de Joan Rodó presa d'ací) |
Grinyola el temps i
s’escola la mica
de vida que tenim. Entre la runa
d’ulls que eren transparents i ara són tèrbols,
una rata castrada escodrinya records.
Per què tanta insolència?
No, l’hivern no ens durà cap resposta.
Nedem en l’aparença de l’animal efímer.
El món que hem conegut
se’ns podreix d’abundància.
de vida que tenim. Entre la runa
d’ulls que eren transparents i ara són tèrbols,
una rata castrada escodrinya records.
Per què tanta insolència?
No, l’hivern no ens durà cap resposta.
Nedem en l’aparença de l’animal efímer.
El món que hem conegut
se’ns podreix d’abundància.
En quarantena (1990), a Formes de l’ombra: Poesia 1966-2002
Edicions 62 i Empúries, 2002
3 han deixat la seua empremta:
Grinyoli o no , el temps, la vida s'esmuny davant dels ulls, cada vegada amb una visió menys nítida...
curioses coincidències. La foto és de Joan Rodó, i la vaig fer servir per a un apunt al meu blog on parlava també del grinyol del temps: http://jmtibau.blogspot.com.es/2013/08/quan-grinyola.html
Quanta raó tens M. Roser, cada vegada menys nítida.
Jesús, la coincidència ve perquè a l'hora d'il·lustrar el poema vaig buscar imatges a google amb el text "grinyola el temps" i hi va aparéixer. Em va semblar perfecta per al poema i la vaig posar sense més. Ja l'he identificat. Gràcies per la visita.
Salut i poesia.
Publica un comentari a l'entrada