(L'autòmata. Edward Hopper) |
Et vaig veure al
café,
tu llegies
Murakami
amb una fingida
distància.
De tant en
tant
miraves
dissimuladament
buscant un
personatge
que mai no entraria.
Jo t'observava dues
tauletes més enllà,
sense parar
atenció
a la meua beguda
refrescant
ni al meu difús
company.
T’havia vist dues
setmanes abans,
asseguda a la
mateixa tauleta d'aquest café.
Totalment aliena a
allò que t'envoltava.
Jo perdia el
temps
amb coses
intranscendents
mentre tu, tan
subtil,
formaves part de l’indret.
Avui prenies un
tallat,
a xicotets glops.
Després d'una
estona vaig comprendre
que a cada glop
teu
se m’anava un bocí
de vida.
Amagatalls
Editorial Germania, 2013
5 han deixat la seua empremta:
Molt bona metonímia final.
Un bon poema de solituds que demanen auxili ...
Bon dissabte !
De vegades dissimulem la solitud, segurament deu ser quan no l'has triada...Però jo penso que tan sola no està la noia, mentre i hagi algú pendent d'ella, que diria que no li faria res canviar els papers...
M'agraden els poemes del Jordi.
Petonets i bon cap de setmana.
Molt agraït, company, i un plaer aparéixer al teu lloc. Abraçada!
La solitud sempre és trista, encara que siga desitjada.
Un plaer, Jordi, tenir-te pressent al meu blog.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada