EMPREMTES

El poema es algo que murmura muy bajito, y hace falta silencio para poder oírlo.CHANTAL MAILLARD

dimecres, 12 de febrer del 2014

MADURESA

(Foto: Montse Argerich, Projecte Sàvia Vellesa, presa d'ací)
I

Quan el basal ha dit la teua imatge
alces la vista al cel, com un mirall
sense argent viu, amb plom a les entranyes.
El que fou teu és ara de ningú
i va del cor al rostre de la mancança
o el deformat enyor d'un altre temps,
d'una pau alta, omega de l'angoixa.

II

Guardes intern el jo que creus de sempre
autoretrat i el veus caricatura
de tu mateix. La terra dóna fruits
i ja no ets arbre de fulla perenne
ni escull que guaita enfront de la tempesta.
Guanya l'envit un vell que parla argot
i no l'ha après en texts de Vallmitjana.

III

No t'has reconegut la fesomia
ni el to de veu, ni els mots d'aquest llenguatge
de dandi trinxeraire. I el mirall
no t'ho perdona, et repeteix el rostre
a tots els murs. Un eco de la veu,
pel corredor dels dubtes fa ganyotes
de cansament, de por, de fosca ràbia.

IV

Trenca el mirall i viu l'ara mateix,
alliberat de pors i de recances.
Cada fragment repetirà el teu rostre
vers l'infinit, on es refan les coses,
per oferir-te una imatge completa.
Trenca el mirall i tria ser qui ets
contra la por i la mort. Trenca el mirall.

Jaume Pomar
Llavis de marbre blanc
Poesia 3i4, 1992
Més sobre l'autor, ací.


2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Millor trencar el mirall, així no veurem l'empremta que deixa el pas del temps, en nosaltres, que tots som arbres de fulla caduca...
Bona nit Jesús.

Calpurni ha dit...

I tant que som arbres de fulla caduca, M. Roser. De vegades l'espill ens ofereix la imatge que no volem però hem d'assumir-la car som nosaltres.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada