Creixia la
volubilitat de les teues ones
en l’aire sorprès
pel dia i allò ocult,
foscament has
iniciat un ball antiquíssim
i no saps com ni
quan l’acabaràs.
La música, com
l’aigua, t’amara tota,
tota la pell, tots
els ulls, tots els cabells.
Calenta la migdiada
es fa teua al brancam
florit per la teua
mirada, sols per a tu.
Oliveres d’un goig
immòbil o nu
esclaten enceses per
un gregal admirable o dubtós,
mentre s'ou,
indeleble i llunyà, un càntic
caminant sobre els
carrils de poble en poble.
Ni lires ni violes,
sols l'aspror ancestral,
com una comanada
immemorial i calenta.
Un crit de sorpresa
i un alegre espant
de paraules i noms
íntims, superbs, bellíssims.
Desgracià la pluja les banderes
Editorial Germania, 1995
3 han deixat la seua empremta:
Precioses paraules, ...
Suposo que és una dedicació a una persona estimada... molt emotiu...
Bon cap de setmana.
Conec personalment l'autor i tal vegada és com dius, M. Roser.
Gràcies pels comentaris.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada