BON ANY

LA BALANGUERA

(Filadora amb la seua filosa. Tabarka. Tunísia. S. IV dC.
Museu del Bard. Reproducció de la meua propietat)

La Balanguera misteriosa, 
com una aranya d'art subtil, 
buida que buida sa filosa, 
de nostra vida treu el fil. 
Com una parca bé cavil·la 
teixint la tela del demà 
La Balanguera fila, fila, 
la Balanguera filarà. 

Girant l'ullada cap enrere 
guaita les ombres de l'avior, 
i de la nova primavera 
sap on s'amaga la llavor. 
Sap que la soca més s'enfila 
com més endins pot arrelar 
La Balanguera fila, fila, 
la Balanguera filarà. 

De tradicions i d'esperances 
tix la senyera pel jovent 
com qui fa un vel de nuviances 
amb cabelleres d'or i d'argent. 
De la infantesa que s'enfila 
de la vellesa que se'n va. 
La Balanguera fila, fila, 
la Balanguera filarà. 

Joan Alcover i Maspons 

[LA MORT ÉS UNA CORBA EN LA CARRETERA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

La mort és una corba en la carretera,
Morir és solament no ser vist.
Oig, si escolte, al teu pas
Existir com jo existisc.

La terra està feta de cel.
La mentida no té niu.
Mai ningú s’ha perdut.
Tot és veritat i camí.

Fernando Pessoa

Noventa poemas últimos

Ed. Hiperión, 1995

[Traducció pròpia a partir de l'original i de la traducció al castellà d'Ángel Crespo]

EL POETA ÉS UN ESQUELET SUSPÈS

( L'esquelet suïcida. Fons H. V. Tozer. MAE. Imatge presa d'ací)

Continuarà cercant els aliments per al minotaure de la perversió entre els esbarzers de les móres més agres. El grill s'esforça a fer que ploga l'estupefacció a les grans ciutats des del seu amagatall a les clavegueres del llenguatge. Ja no vol fer morir els homes en guerres civils, ha trobat un mètode més cruel: que muiren de quotidianitat. Botigues i mocs ompliran llurs ànsies i desmais. Mai no tindran record del dolor de l'absència de dolor. Només patiran infeccions higièniques com les amebes. L'home, que era un digne rival per a les malalties del nas, ha mort; mai més els déus habitaran al corral de les pupil·les. El poeta és un esquelet ressec suspès a la plaça de l'Òpera. Si queda algun incrèdul, pot alçar la vista i comprovar-ho.

Francesc Mompó

Atlàntic

Voliana Edicions, 2015

Més sobre l'autor, ací

POEMA AMB DATA (LXX): 19 DE DICIEMBRE DE 1937

“Mare i fill”, Picasso (1921) [Art Institute of Chicago]

Desde que el alba quiso ser alba, toda eres
madre. Quiso la luna profundamente llena.
En tu dolor lunar he visto dos mujeres,
y un removido abismo bajo una luz serena.

¡Qué olor de madreselva desgarrada y hendida!
¡Qué exaltación de labios y honduras generosas!
Bajo las huecas ropas aleteó la vida,
y sintieron vivas bruscamente las cosas.

Eres más clara. Eres más tierna. Eres más suave.
Ardes y te consumes con más recogimiento.
El nuevo amor te inspira la levedad del ave
y ocupa los caminos pausados de tu aliento.

Ríe, porque eres una madre con luna. Así lo expresa
tu palidez rendida de recorrer lo rojo;
y ese cerezo exhausto que en tu corazón pesa,
y el ascua repentina que te agiganta el ojo.

Ríe, que todo ríe: que todo es madre leve. 
Profundidad del mundo sobre el que te has quedado
sumiéndote y ahondándote mientras la luna mueve,
igual que tú, su hermosa cabeza hacia otro lado.

Nunca tan parecida tu frente al primer cielo.
Todo lo abres, todo lo alegras, madre, aurora.
Vienen rodando el hijo y el sol. Arcos de anhelo
te impulsan. Eres madre. Sonríe. Ríe. Llora.

 Miguel Hernández

Cancionero y romancero de ausencias, 1941

ANTIQUARIS

(Antiqauari San Telmo, Buenos Aires. Imatge no identificada presa de la xarxa.)

  Aquests objectes del passat sorgeixen de l'ombra amb una vida dissipada, sota una llum que no és la pròpia dels anys en què lluïren la seva efímera bellesa, escollides per una mirada difunta, essències vives d'un gust esvaït en els records. Bronzes, marbres, caobes envernissades, sedes, ventalls, pintures, boàs i joies, oculten, darrera la seva identitat, una història. Però retornen a la vida per la màgia del qui les elegeix, i ara viuen per la seva elecció. Qui ho ha fet és un mag. Ell les ha triades i els ha donat una vida nova, les ha tretes de les golfes i dels baguls de l'oblit. La Mort les ha sotjades, i han sobreviscut a llurs enamorats propietaris i a la seqüela de llurs alegries, drames i llàgrimes. Qui se'n recorda? Però la Mort és al darrera d'elles, vigilant.

Joan Perucho

Inscripcions, làpides, esteles

Edicions 62, 1993

Més sobre l'autor, ací i ací 

COM EL VENT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Com el vent que es menja per les puntes 
les banderes, així vam començar 
a desestimar-nos. 
I quin espectacle el nostre, 
fabricant debades una esperança 
rere l'altra. 

D'aquests anys, sí, 
queden alguns bells records, 
espases que brillen 
fins en les tenebres. 
Però ara ho veig clar: 
érem un arbre que creixia 
amb destrals a les arrels. 

Quantes vegades  
se m'ha esborrat aquest poema  
per les llàgrimes.

Manuel Forcano

Ciència exacta

Ed. Proa, 2014

Més sobre l'autor, ací i ací

LA FRONTERA

(Albufera de València. Imatge pròpia)

Ell va insinuar-li 
que no trobarien passaports per a l'eternitat, 
que no tenia solucions, 
tampoc alternatives. 
Eren víctimes d'un excés de solitud, 
àngels d'ales amputades 
devorant-se les mirades 
entre l'all-i-pebre 
en un petit port de l'Albufera.

David Castillo

La  muntanya russa

Pagès editors, 1993

Més sobre l'autor, ací i ací 

EPÍSTOLA A SALERIO

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

   el xiprer dóna una nota                 

   d'elegància solitària suprema.  

      

                               Alfons Roig 

No era difícil trobar el pretext, 

enfilar el camí mil vegades resseguit, 

aplegar-me a casa teua. 

Allí, amb les hores del no-res 

brodàrem primaveres impossibles, 

traços fugissers entre bastidors perfectes. 

Allí vam enlairar pensaments 

tan alts com aquell cometa 

que una nit vas voler ser. 

Fórem savis, 

i aquesta fou la més bella de les nostres mentides  

quan aprenguérem a capgirar totes les distàncies 

que ens separen d'un punt que s'estima,  

sabedors dels designis d'un temps  

de crueltat inexorable. Tan fàcil com era  

estendre els braços i tocar la volta del cel  

i les estrelles, tan fàcil  

com deixar la porta oberta  

i obrir-li casa a l'alba.

Ignasi Minyana

Trencat pacte de silenci

Poesia 3i4, 1990

DIAL•LEL

(Danaide, Rodin. Museu Rodin, París)

Enyoraré el teu cos sedós

fins que una llum daurada com el blat

em retorne al ventre d’on vaig nàixer

per poder enyorar de nou el teu cos sedós.

Poema meu, inèdit.

PREGÀRIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

L'infant matí impàvid naix  
i creix jovent al migjorn atrevit.  
Del vespre resolut l'home frueix  
i el vell mor mesurat de nit  
saó de fosca que acreix vida.  

La saba tija el xerigot d'albir  
si el suc de l'ull el brancam emmetzina.  
Al seny, la flor, arrel de l'elixir,  
esdevindrà verí, talment fruit de l'escorça.  

L'arbre del tast amera el devenir. 

Si la mollesa calma suggereix tebior 
i el pigat de la flaire amena llestitud, 
l'adust del tot m'aferma en tot sentit 
i no gens penedit el fre del foc demane. 

I, mentrestant, el gaudi temperat d'abric. 
que el bell sojorn és breu en la terra ferida.

Francesc Collado

L'ull petit

La Forest d'Arana, 1987

més sobre l'autor, ací  i ací