 |
| (Danaide, Rodin. Museu Rodin, París) |
Enyoraré el teu cos sedós
fins que una llum daurada com el blat
em retorne al ventre d’on vaig nàixer
per poder enyorar de nou el teu cos sedós.
Poema meu, inèdit.
divendres, 4 de desembre del 2015
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
4 han deixat la seua empremta:
Preciós poema i preciosa imatge al servei de dos desigs impossibles.
Impossibles en la pràctica, però no en la imaginació.
Un somni irreal...Però enyorar sempre espot!
Petonets.
Molt bonic i utòpic, Jesús. Sols la poesia pot fer possibles desitjos impossibles.
L'estàtua és preciosa també, bona elecció.
Gràcies Olga, M. Roser i Carme per les vostres amables paraules.
L¡impossible de vegades deixa de ser-ho.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada