 |
| (Imatge no identificada resa de la xarxa) |
ben socarrat per la teua pròpia solitud.
Tan sols el fulgor d'algun altre vers,
amagat dins la butxaca del teu posat més digne,
podrà incendiar de nou els ulls adolescents
dels qui no voldran contemplar la teua misèria:
enceses gavines d'ulls clucs, llençols
il·luminats: platja d'enveges. Teua.
Envelliràs sense voler la saviesa del teu món,
les selves oloroses per tanta experiència acumulada,
les flors dels til·lers que plantares a la vora
de tants llavis amb passions arravatades.
Ja no podràs quedar-te a l'expectativa
de cap somni més clar i redó.
I aleshores, sense cap equipatge,
hauràs de llançar, ben lluny i sol,
les últimes xàrcies a la mar.
Lluís Alpera
Cavalls a l'alba
Poesia 3 i 4, 1998
(Dins de Vosaltres, paraules. 25 anys de poesia al País Valencià
Lluïsa Julià / Teresa Pasqual
Bromera poesia, 2003)
Entrades
4 han deixat la seua empremta:
O alguna dona vella i covarda...Però també podem envellir amb dignitat, que l'experiència ens ha d'ajudar a afrontar-la i tenir encara il·lusions...
Bon vespre, Jesús.
Lluís Alpera va ser professor meu a la universitat però el que més m'agrada d'ell és la seua manera de recitar; alguna vegada he tingut oportunitat d'escoltar-lo i ho fa molt bé.
Tot és ben cert. I sí, potser 'el fulgor d'un vers' en incitarà a escriure'n algun altre i la mort ens sorprengui encara entre paraules.
La paraula és la il·lusió.
Gràcies pels comentaris.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada