ANTINÒMIA

(Imatge pròpia)

La natura és tan cruel 
que havia de ser bella; 
la vida és tan absurda 
que algun sentit ha de tenir. 

En la realitat, impera, tot jugant a bitlles, 
el contrapès. A causa del deute 
consubstancial s'imposa la compensació: t'estimo, 
doncs l'odi és la flor del perfum irresistible. T'odio, 
doncs l'amor és la beguda que fa enfollir els déus.

I jo aquí baix! Experimento el pas del temps, 

la nuvolada de mosquits magnètics 

damunt la meva pell de tità, la paret mestra 

que acabarà cedint 

d'acord amb la resolució del litigi 

entre la bellesa i el sentit. I res més 

sinó els meus budells

entaforats, cues d'estrelles 

degradades a llambrics. Entre els seus nusos, 

que estrany! S'asfixia un esperit i encara viu.

Màrius Sampere

Les imminències

Ed. Proa, 2002

Més sobre l'autor, ací

[Ací, el poema dit per l'autor]