 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
i em trobo quan l'amor et fa de plata.
I, al punt on Mai comença a ser el teu nom,
se'm menja viva el teu mirall voraç,
i jo et menjo, i em menjo el teu desig
i el meu, que em fiblen amb dents de tempesta.
No vull tomar salva de la tempesta
que trenca límits pel sud del teu cos,
on horitzons extrems criden desig
i estimben astres pel séc de la plata.
Em sé malalta d'espera voraç
emboscada en l'oratge del teu nom.
Aquest amor em diu que no tinc nom
fora del que em gravava la tempesta.
Duc a la pell el teu senyal voraç
a pit obert: cap escut no pren cos
on fulgura el meu cos, a trenc de plata,
amb l'aurora noctuma del desig.
Mercè de sal a mercè del desig,
per l'esglai sense platges del teu nom,
duc el meu cor pres en xarxa de plata,
com un gran peix, nàufrag de la tempesta.
¿Trobarà mar, pels camins del teu cos
o morirà dins del meu cos voraç?
Em sento, ara més que mai, voraç,
quan em faig amazona del desig.
Herba i remeis de lluna perden cos
contra l'ombra que m'enverina el nom.
Sense triaga, a glops, bec la tempesta
i t'ofereixo mars en una plata.
Mai i mirall, vius en plata de plata,
oferts al foc del meu desert voraç,
trenquen als llavis i en molls de tempesta
i rodolen pel cingle del desig
on el teu cos i el meu fan un sol nom,
on el meu nom i el teu fan un sol cos.
Diré el teu cos com un conjur de plata
i reptaré el teu nom d'avenc voraç
amb el desig hissat sota tempesta.
Maria-Mercè MarçalTerra de Mai
Edicions El Cingle, 1982
Entrades
