XIFRA

(Imatge presa d'ací)

Amor, portaves al món 
set mil set-cents seixanta-cinc dies, 
en cloure's la nit 
que em vas cridar del teu racó, 
veu que s'havia compadit 
i em rebies, cos bondadós. 
Quin joc perdut, quin rodar 
fins a trencar un brancam fosc, 
set mil set-cents seixanta-cinc 
dies, abans no vaig trobar 
on te m'havies arraulit, 
amor, per créixer lluny de mi.

Gabriel Ferrater

Tretze poetes catalans a cura de Miquel Desclot

Ed. Laia, 1981

Més sobre l'autor, ací

[SI CADA COSA QUE EM DIUEN...]

(Imatge presa d'ací)

Sí, cada cosa que em diuen, 
sia escuma o jeroglífic, 
coltell o contradansa, 
me la crec, me la quedo i se'm fa pega 
al llavi de dalt, el del seny, després 
s'estova, plora i es desprèn, 
s'encomana, floreix i esdevé pansa 
al llavi de sota, el de la paciència,
i els deixo dir fins que caic rendit.

Màrius Sampere

Dins de Retrats de Susanna Rafart

AELC, 2011

Més sobre l'autor, ací

[AMANTS DE L'ÍNTIMA ESCUMA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Amants de l'íntima escuma de les hores, 
navegants de solituds i distàncies, 
escrutem a la vida designis i vertígens, 
ombres irreductibles en la plenitud del temps.
            Enmig l'espai on ens pertoca viure 
lliurem, callats, un combat amb els miratges 
i arbrem, apassionadament, antics mots 
al bell mig del desig i la temença, 
massa captius com tenim els ulls 
entre tanta desesperança,
                                             nosaltres, 
amatents cossos entre la fèrtil ferida del crepuscle, 
mentre defora cau la tristesa somorta de la tarda 
i esdevenim silenci i prometença 
contemplant el mar que, pausadament,
                                                                  ens interroga, 
amants silents d'aquesta tendra, 
dolorosa, esperada, dolça escuma de les hores.

Manel Garcia Grau

La veu assedegada

Ajuntament de Catarroja

Més sobre l'autor, ací

EXTREMA AL·LEGORIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Els fils del color 
atrapen clarobscurs,
brollen el nacre 
sobre la cadira 
enllà de l'efímer 
on s'aboquen els crancs. 
Sol de cendra 
en l'alenada. 
Lluny, els matisos 
i la inclusió 
en l'urpa del temps. 
Ens marca la fractura, 
la ràbia encongida 
allà on els xiprers, 
amb els objectes 
retenint l'aire que pertoca 
a la set dels càntirs 
o als pits de sang del vellut. 
Aranyes resclosides 
en els polsos d'hivernacle.

Ací en la franja en vetla 

encara ens conté 

el palmell dels prestatges, 

la pols encauada 

del neguit tardoral, 

com si només restara 

la semença d'una nota 

obrint-se pas des del fang 

a la crisàlide. 

Eixa marca d'extrema al·legoria. 

O la febre zenital 

quan s'incendia.

Àngels Moreno

Extrema al·legoria

Ajuntament de Mislata, 2015

Més sobre l'autora, ací

[LA MEVA TERRA ÉS...]

(Imatge pròpia)

La meva terra és un àrid de rost trencadís 
contra un vent de ponent.
                                             La meva terra 
eixorca i amnèsica, 
que muda de vent i creix amb el vent 
o és simplement fractura contra la fricció del vent, 
o és simplement terra de pas. 
I són mortes totes les flors de l'estiu 
quan només una erosió d'ungles gastades pel rossegar 
mostra la carn viva. La carn sortint de la roca. 
La cocció del granit quan era lava 
i encara segregava, massa dúctil, 
la forma del dolor, la deformació dels membres 
obturats en un crit insòlit. 
La meva terra és una erosió d'ungles gastades. 
Ho recordo amb llàgrimes de pols i sal. 
La meva terra on trepitjo solcs i m'hi enfonso. 
On estranyament una vida succeeix a una altra: 
Una flor tancada que obre els pètals 
s'ofereix a la llum i s'apaga per excés de cremor. 
Perquè és excessiu avançar i gastar-se 
buscant ser arrel i enfortint el record de la terra 
contra un vent de ponent.

Jordi Valls i Pozo

La mel d'Aristeu

Ed. Aguaclara, 2003

Més sobre l'autor, ací i ací

[JA NO TÉ MINUTS...]

(Imatge pròpia retocada per mi)

ja no té minuts, ni roses per cremar, pol·len mort, 
i s'embala cap al mar, i el vent no sap què fer-se 
amb el seu rostre i el rosega, li roba els ulls, 
mig cos ja dintre el blau! suara orb de vent, ell 
com somnàmbul dintre les aigües sedejant de vaixells 
i ses veles com, esbatanades gavines, i el vent s'enfolleix 
volen menjar-li les cames, aturada d'algues, 
i panteixa i les mans li tremolen, batec trenca naus; 
el blau menja cos amerat de muntanyes i d'agulles de pi.

Joan Navarro

Grills esmolen ganivets a trenc de por

Editorial l'Estel, 1974

Més sobre l'autor, ací

FUTURA LLEGENDA URBANA

(Imatge pròpia)

A la Colla Rebombori

Avui no ho podem demostrar, fill meu,  
però conta la llegenda que fa milions d'anys  
el sol s'apagava i en deien crepuscle,  
que tornava a encendre's i en deien alba,  
i que entre el crepuscle i l'alba  
la temperatura dels cossos minvava, 
que udolaven els llops, uns animals prehistòrics, 
i passava una cosa al·lucinant i estranyíssima 
anomenada Nit, quan tot s'enfosquia. 
Conta la llegenda 
—i estic segur que això és pura llegenda— 
que, aleshores, des de la Terra, 
podíem contemplar la Lluna.

Josep Porcar

Els estius

Ed. Brosquil, 2008

Més sobre l'autor, ací i ací

[PER TAL DE RESPIRAR MILLOR...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Per tal de respirar millor 
ens celebrem 
amb mots desfigurats. 

L'aigua baixa
               prenyada. 
Un trau s'obri       i es tanca: 
s'esventra l'endemà. 

En el moment precís, 
un espasme 
absolut 
s'empassarà el no-res.

Rubén Luzón

Cames ajudeu-me

Editorial Denes, 2005

Més sobre l'autor, ací