 |
| (Imatge pròpia) |
contra un vent de ponent.
La meva terra
eixorca i amnèsica,
que muda de vent i creix amb el vent
o és simplement fractura contra la fricció del vent,
o és simplement terra de pas.
I són mortes totes les flors de l'estiu
quan només una erosió d'ungles gastades pel rossegar
mostra la carn viva. La carn sortint de la roca.
La cocció del granit quan era lava
i encara segregava, massa dúctil,
la forma del dolor, la deformació dels membres
obturats en un crit insòlit.
La meva terra és una erosió d'ungles gastades.
Ho recordo amb llàgrimes de pols i sal.
La meva terra on trepitjo solcs i m'hi enfonso.
On estranyament una vida succeeix a una altra:
Una flor tancada que obre els pètals
s'ofereix a la llum i s'apaga per excés de cremor.
Perquè és excessiu avançar i gastar-se
buscant ser arrel i enfortint el record de la terra
contra un vent de ponent.
Jordi Valls i Pozo
La mel d'Aristeu
Ed. Aguaclara, 2003
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
La nostra terra, sigui com sigui, sempre és la millor del món, per nosaltres...
Bona vesprada, Jesús.
La terra és part nostra: som terra.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada