(Imatge no identificada presa de la xarxa) |
I
Sóc jo qui se sent caminar
per l'extrem precís de la incertesa,
qui, sota la quietud dels estels,
vol habitar la superfície
de qui és imatge, en canvi, una mirada
ingènua. Com a la nit m'acosto,
ara que la imaginació insisteix
a fer-me sentir la pell dels somnis, un fred
de vidre als llavis. Enllà dels teus ulls,
una precisió de passos avesats
als límits. Un gust terrós de paraules
inhàbils. Al desig m'aferro, ara que sé
allò que em separa de tu. Un intercanvi
de gestos. Un laberint d'amplis marges.
0 una simple mar d'impotència.
A curt termini
Ed. 3 i 4, 1997
Més sobre l'autor, ací
3 han deixat la seua empremta:
El dia que l'aire es decideixi a contestar totes les preguntes que li fem, serà un festival de paraules...
Bon cap de setmana.
És un poema intens. M'agrada.
Gràcies per compartir-lo
I quantes preguntes queden en l'aire. I quantes cauen a terra i queden sense resposta!
Gràcies pels comentaris.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada