 |
| (Imatge pròpia) |
Vas entrar a la meua vida
com un febrer cansat.
Com la matèria d’una lliçó
que durant anys havies repetit a classe.
I vas saber que la nostàlgia
és un ascensor que puja fins a l’àtic
i amb els anys fa més llarga la baixada.
Potser ja ens havíem trobat,
en una altra vida, en un altre país,
en la terrassa d’un Starbucks,
fent cua per a un concert
o obrint la porta dels congelats
d’un supermercat del barri.
Sé que, com diu la poeta,
res passa ni passarà dues vegades.
Però m’hauria agradat trobar-te així,
de sobte,
com cauen els botons descosits d’un abric.
Àngels Gregori
Quan érem divendres
Ed. Meteora, 2013
Més sobre l'autora, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Oh, quin gustirrinint la fresqueta que em la foto...
És veritat que res es repeteix, per això em de posar la màxima atenció quan fem una cosa, perquè no sol haver-hi segones oportunitats...
Bon vespre, Jesús.
I si hi han, les segones no sempre són bones.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada