EMPREMTES

El poema es algo que murmura muy bajito, y hace falta silencio para poder oírlo.CHANTAL MAILLARD

dijous, 25 de gener del 2018

[NO HAURIA D'ACOMIADAR-TE ENCARA]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
No hauria d’acomiadar-te encara. Però m’hi obliga aquesta fotografia teua que m’acabo de trobar i que us van fer, a tu i a la mamà, fa encara massa pocs anys. Tots dos sabem que ja no ets el mateix. Jo tampoc no ho sóc. En res ens pareixem a aquells que havíem estat. Sé que no podràs evitar oblidar-me d’aquí a pocs minuts. 
Si vols, faig com tu, d’ara endavant. Jo també t’oblido i et tornaré a recordar, a partir d’aquest mateix instant. Seràs per a mi el que jo sóc per a tu, una mirada, un somriure, un fragment d’un record precís i viu, ben allunyat en el temps. Ara per a mi ets una paraula, la més precisa, la més preciosa, que vacil·lo en pronunciar només esborrant-la: pare meu.

Joan-Elies Adell
Escandall
Ed. Meteora, 2014
Més sobre l'autor, ací

3 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Un poema tendra i trist...Suposo que es refereix a algú que ha arribat a una edat unes circumstàncies que la memòria no és més que un record del passat.
DE totes maneres cap de nosaltres som els què haviem estat fa uns anys...
Bon vespre, Jesús.

Oliva ha dit...

CERQUEM UN INSTAN DEL AHIR...PERO N'OBLIDEM.

Calpurni ha dit...

Si les persones estimades perden els records, el dolor és per a les persones que les estimem.
Gràcies, Oliva, per la visita.
Gràcies pels comentaris.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada