 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
No hauria d’acomiadar-te encara. Però m’hi
obliga aquesta fotografia teua que m’acabo de
trobar i que us van fer, a tu i a la mamà, fa encara
massa pocs anys. Tots dos sabem que ja no ets el
mateix. Jo tampoc no ho sóc. En res ens pareixem
a aquells que havíem estat. Sé que no podràs
evitar oblidar-me d’aquí a pocs minuts.
Si vols, faig com tu, d’ara endavant. Jo també
t’oblido i et tornaré a recordar, a partir d’aquest
mateix instant. Seràs per a mi el que jo sóc per a
tu, una mirada, un somriure, un fragment d’un
record precís i viu, ben allunyat en el temps.
Ara per a mi ets una paraula, la més precisa, la
més preciosa, que vacil·lo en pronunciar només
esborrant-la: pare meu.
Joan-Elies Adell
Escandall
Ed. Meteora, 2014
Més sobre l'autor, ací
Entrades
3 han deixat la seua empremta:
Un poema tendra i trist...Suposo que es refereix a algú que ha arribat a una edat unes circumstàncies que la memòria no és més que un record del passat.
DE totes maneres cap de nosaltres som els què haviem estat fa uns anys...
Bon vespre, Jesús.
CERQUEM UN INSTAN DEL AHIR...PERO N'OBLIDEM.
Si les persones estimades perden els records, el dolor és per a les persones que les estimem.
Gràcies, Oliva, per la visita.
Gràcies pels comentaris.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada