 |
| (Imatge pròpia) |
Aquesta immensitat de cel i aigua
que tenyeix de blau el paisatge.
Replecs de mar, delicadíssims,
matinada de platja,
balandregen les ones al compàs del
record.
Camine entre brises de sol i sorra,
una vela blanca s’estremeix a l’horitzó.
Només sóc uns ulls que observen
l’univers.
No sé què hi faig en aquest indret,
no sé on em porten els meus passos.
La veu s’enfila en un crit ferit de
gavina,
no entenc el món que m’envolta
i em commou no entendre’l.
La mar, tanmateix, continua la seua
remor.
Els ulls se m’omplin de sal,
com aquestes paraules, quasi res
essencial depèn de nosaltres,
la carícia d’aigua tèbia o freda
succeeix al pas.
Maria Carme Arnau i Orts
En el decréixer de la pluja
Cossetània Edicions (Quaderns de la font del cargol), 2017
Entrades
3 han deixat la seua empremta:
I JO SOLA A LA SORRA,AMB LA BRISA DAMUNT LES GALRES,COM CARICIES LLUNYANES...
"Camine entre brises de sol i sorra,
una vela blanca s’ estremeix a l’ horitzó".
Molt bonic el poema...I la foto preciosa, quants matisos de blau!
Bon cap de setmana.
Caminem per tants llocs que són tan suggerents!
Gracies psls comentaris.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada