TRÍPTIC DE LES DONES ASSASSINADES

Aquesta és la meua col·laboració literària en el llibre de la falla "La Marina" del Port de Sagunt. Em proposaren un escrit sobre algun fet ocorregut l'any 2002. Jo em vaig fixar en l'assassinat d'una dona ocorregut el 8 de gener. A més a més vaig trobar una altra notícia publicada el 12 de març de 1902, cent anys enrere, pràcticament idèntica. La lluita, encara.

(Imatge treta del llibre de la falla)

TRÍPTIC DE LES DONES ASSASSINADES

Maria Ferrer Estellés, filla del difunt Rafael Ferrer i Bigné, un dels fundadors de LAS PROVINCIAS, va ser assassinada a la porta de casa seua, al carrer Roters, per Antonio Ramírez i Terol, jove estudiant que la pretenia i fill de l'advocat i exregidor Manuel Ramírez i Benítez. Estava irat i embogit perquè aquella senyoreta havia trencat les relacions que amb ella sostenia. Li va clavar una punyalada al cor i immediatament es va disparar un tret de revòlver al cap, de manera que tots dos van morir.

Notícia apareguda a Las Provincias el 12/03/1902

  

Ana Guadamuro va ser assassinada per la seua parella, Francisco Fernández de 21 anys, amb una arma blanca perquè aquesta havia decidit trencar la relació; posteriorment se suïcidà.

Notícia apareguda a l’ABC el 08/01/2002

1.    Introit

      El diari porta quimeres, com sempre.

Cent anys d’un silenci metàl·lic.

Res de nou. La claror continua anunciant

somriures de nacre morts.

Res de nou i tot per fer. Encara.

      Encara el mateix passar i el mateix morir.

Res de nou.

Res de nou i crits i sang. I llunes roges, i vides deshabitades,

i cossos per amortallar.

      I somnis corglaçats per silencis amagats.

      I ulls que es clouen sobre lloses fredes.

Encara...

     

2. Lamentació

El món està mirant-te, dona de crit absent.

Mireu, mireu. El cel s’esquerda, l’abisme s’esquerda.

Mireu com s’habiten les nits de trets covards

   que amaguen els crits desolats d’infants esporuguits.

Mireu com s’habiten els dies de fils esdentegats de navalles

   que esventren dignitats i esperances.

Mireu —si el dol i l’angoixa us ho permet—

    la tibantor de la paraula no dita,

    sacsada en nàixer en la gola subjugada.

Mireu, desfermada i rebel, la mirada arrabassada

    de l’alba que contempla els cossos inerts.

Vegeu com s’escapa la llum dels ulls de tant dolor acumulat.

Vegeu com emmudeixen d’anònims, rostres desencaixats.

Vegeu com l’aigua de la pluja llava l’horror

    i el vessa per clavegueres i canonades.

En va l’aire demana aire.

En va la mar demana aigua.

En va la certitud demana certituds.

Mireu. Mireu. La terra s’esquerda. La llum s’esquerda.

El món està mirant-te, dona de penúria habitada.

3. Prec

No mai la sal ni el fel.

No mai la destrucció de roses germinades.

No mai l’exculpació de l’horror.

No mai el sotmetiment a la culpa assignada.

No mai la violació de cap jardí ni el seu dolor.

No mai la tirania de les mans infames.

No mai al silenci miserable i el seu esclavatge.

Que tots els morats i violats s’enlairen.

Que totes les llums il·luminen la fal·làcia

perquè la seua faç, sempre carn oberta i desfigurada,

                                siga reconeguda per tots.

Que de totes les nits sangonoses broten albes perdurables.

Tant de bo la paraula habite el crit;

    els somnis, la sang humiliada

    i les aigües encalmades, la pell del món.

Tant de bo la vida de la vida

                   siga fidel a ella mateixa.

Jesús Giron Araque

Llibre de la falla "La Marina" del Port de Sagunt, 2018