EMPREMTES

La poesia és una manera de dialogar amb mi mateixa. MONTSERRAT ABELLLÓ

dimecres, 28 de març del 2018

SENSE TÍTOL I BASTANT BREU

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Sem título e bastante breve

tenho o olhar preso aos ângulos escuros da casa
tento descobrir um cruzar de linhas misteriosas, e com elas quero
construir um templo em forma de ilha
ou de mãos disponíveis para o amor.
na verdade, estou derrubado
sobre a mesa em fórmica suja duma taberna verde, não sei onde
procuro as aves recolhidas na tontura da noite
embriagado entrelaço os dedos
possuo os insectos duros como unhas dilacerando
os rostos brancos das casas abandonadas, à beira-mar.
dizem, que ao possuir tudo isto
poderia ter sido um homem feliz, que tem por defeito
interrogar-se acerca da melancolia das mãos
esta memoria lámina incansável
um cigarro
outro cigarro vai certamente acalmar-me
que sei eu sobre tempestades do sangue? e da água?
no fundo, só amo o lado escondido das ilhas
amanheço dolorosamente, escrevo aquilo que posso
estou imóvel, a luz atravessame como um sismo

hoje, vou correr à velocidade da minha solidão.

---

sense títol i bastant breu

tinc la mirada fixa en els angles foscos de la casa
intente descobrir un encreuament de línies misterioses, i amb elles vull
construir un temple amb forma d'illa
i de mans disponibles per a l'amor.
de fet, estic enderrocat
sobre la taula de bruta fòrmica d'una taverna verda, no sé on
cerque les aus reunides en el vertigen de la nit
ebri entrellace els dits
tinc els insectes durs com les ungles esquinçant
els rostres blancs de les cases abandonades al costat del mar.
diuen, que en tenint tot això
podria haver estat un home feliç, que té com a defecte
preguntar-se sobre la malenconia de les mans
aquesta memòria fulla implacable
una cigarreta                
una altra cigarreta definitivament em calmarà
què sé de les tempestes de la sang? i de l’aigua?
potser, només m'agrada el costat amagat de les illes
em lleve amb dolor, escric el que puc
estic immòbil, la llum em creua com un terratrémol.
hui, correré a la velocitat de la meua soledat.

Al Berto
Sem Título e Bastante Breve e Outros Poemas
Assírio e Alvim, 2009
Més sobre l'autor, ací

[Traducció del portugués feta per mi]

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Llàstima podria haver estat un home feliç i ha pujat al tren de la malenconia, que corre tant com el de la solitud...
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

Tesn raó: hi ha trens que més que trens són màquines piconadores.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada