 |
| (Balanceig - Kandinsky. Al revés com diu el text) |
L'ombra encara més reduïda d'un gerro de ceràmica.
L'escai blanc d'un sofà. Dues peces de lluna,
com dues natges obertes. Una simfonia de Bach.
Un kandinsky mal penjat, cap per avall.
Una primera aquarel·la abstracta.
Un sàndal fet fumera, un corriol d'escarabats.
Una tarda espellofada rere la finestra. Una finestra
abocada a un devastat paisatge.
Lluny, la carretera amb fosses comunes als marjals,
amb gossos estripats a les vores.
Un pany de paret nu com el meu braç.
Un jazz senzill com quatre parets blanques.
Un sol de trompeta. Un tacte sense pell.
Una pell tancada amb clau i forrellat.
Un traç mínim de sang que em puja per les artèries.
El so d'una aixeta. El so d'una cisterna.
El so del celobert. Un tros de cable elèctric.
Una pinça de les celles entre els coixins del sofà.
I un borrall sucós de pèl que ha vomitat el gat.
Joan Carles González Pujalte
Cerimonial de clemències
Ajuntament de Nules, 2018
Més sobre l'autor, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
He intentat veure si hi havia alguna relació entre el quadre i el poema...Passo una mica d'aquest tipus d'art sigui amb ploma o amb pinzells...
Bon vespre, Jesús.
Un dels elements de l'ombra que angoixa al poeta.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada