 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
PAPIROFLÈXIA
A les terrasses dels bars,
sempre em dius, mentre prenies
un cafè amb algú, que els dits
se’t posaven a jugar
amb els paperets del sucre.
Abstreta, basties fràgils
i minúsculs animals
que després alliberaves
a la darrera claror
del capvespre, tan petits
devora les tasses. Peixos,
ocells i qualque insecte,
que la frisor dels cambrers
ignorava als descampats
de marbre blanc de les taules.
Potser un nin delicat,
totalment desconegut,
voldria rebre’ls, nodrir-los...
Qui et podrà convèncer que aquest
no sigui el mètode, anar fent plecs
amb els papers ínfims de la vida.
Perquè qualque cosa molt més gran
vulgui fixar-hi el seu ull gegant,
i que per sempre més ens aculli.
Francesc Company
Animals a la carretera
Viena Edicions, 2019
Més sobre l'autor, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
M'agrada això "d'anar fent plecs amb els papers ínfims de la vida"...Encara que sigui metafòric, ja que la papiroflèxia real relaxa d'allò mes i si a sobre fas ocells bonics...
Bon vespre, Jesús.
Sí, la vida és com la papiroflèxia,la tenim tota plena de plecs.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada