 |
| (Imatge d'Adrián Carrillo treta d'ací) |
després d’exhumar les últimes roses de la teua
lletra manuscrita, les intimidacions que es
desfan en l’aigua absent, quan més enllà de la
llum intacta només la fossa del desencís ens
separe i la solitud retorne a les coordenades
de la vela invicta, després de sentir un nom i
les mans plenes de terra, quan acabe l’atracció
entre els límits de l’oblit, en aquell instant
ominós dels dies esporgats, en aquelles besllums
dels equinoccis, quan tota la verdor
mutilada recobre els seus vasos esfèrics i un
sabor de perles eternes mitigue la pols reflectida
de l’espill brut i fugaç
Francesc Pastor i Verdú
Espill brut
Viena Edicions, 2019
Més sobre l'autor, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Realment tot el què ens podia ajudar a recordar i no sentir-nos sols està entelat per aquest vidre que no deixa veure gairebé ni la llum...
Bon vespre, Jesús.
El que cal és polir ben el vidre per fer-lo transparent.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada