De mica en mica, per tant, la serenor que li calia. Amb la Neus al costat,
que tot ho donava, i amb el treball, que continuava essent-li passió. podia
afirmar, quan es posava a fer balanç que, "sobretot, he estat molt feliç".
Li agradava la feina, i sabia que la feia bé. Des de bon començament que ho
havia tingut clar: "si hi arribava, seria feliç". Res de laments ni
de singlots: acabava de complir els cinquanta ("una putada com una casa de
pagès", això sí), tenia una casa des d'on es veia el mar i el Tibidabo, tenia
amics i algú per estimar. Era l'Ovidi, collons, fins a la mort.
Núria Cadenes
L'Ovidi
Eliseu Climent, editor, 2002
Més sobre l'autora, ací
Entrades
1 han deixat la seua empremta:
Haviem quedat amb l'Ovidi que un dia vindria al meu programa de radio, però ja no hi va ser a temps.
La portada del seu primer disc, li va fer el meu germà, ves per on...
Publica un comentari a l'entrada