 |
| (El crit. Versió de Carmen López Olivares que acompanya el poema) |
EL CRIT
La clau del crepuscle
tanca el dia.
La foscor revela
l'interior de la carn.
Estem sols.
Fins i tot quan estem
acompanyats
ens ofeguem amb les
cendres de la solitud.
La llum cerca el fons
del mar. La llum
cerca el foc de la
nuesa. Com l'aigua
quan esborra lentament
la sal de les petjades.
Un pont de fusta vella
uneix els límits del
buit.
A banda i banda neix
la fúria del crepuscle
contra l'onatge.
Enmig de la tragèdia
estem sols.
Llavors esclata
el crit que brolla de
l'ànima.
José Luis García Herrera
El pinzell de les ànimes callades
Parnass Edicions, 2020
Més sobre l'autor, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Estic d'acord, de vegades ens trobem sols encara que estiguem envoltats de gent...Però per fer un crit com aquest la solitud ens ha de fer molt de mal!
Bon vespre, Jesús.
Massa expressiu el crit,no?
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada