Mai no he begut
l’alcohol dels justs
dins polsoses tavernes,
mentre sonava
entre els plecs de la
llum una música freda.
Mai no he dit, sem i
inebriat,
mirant una ombra que
passava:
"Heus ací
l'ornament, la tempesta,
el veritable déu
gronxant-se entre dos blaus.”
Mai no he cregut
sentir dellà els
llindars un fressejar luxós
ni he imaginat
fulgents casoris de
tenebres
ni els funerals d'un
príncep
ni el turmell
maltrencat d'una princesa.
Els meus records són
pedra:
ni un fil de lava
serpentejant dins els
congosts
de la memòria,
ni un sol muriac
ajupit dins la fosca.
Ara, algú se'n va
deixant la porta oberta
i entra un celistre
fred, que a penes sent.
Quiet i buit, contempl
el que m'envolta:
per sobre del meu
front
no s'hi enlairen sis
llunes
ni al meu costat
abeura
la fràgil verge una
àliga gegant.
Un cansament rosat ha
enquistat els meus membres.
Ja no dic res. En
somnis,
els ossos em floreixen.
els ossos em floreixen.
2 han deixat la seua empremta:
Segur que els ossos, se li transformen en un jardí, encara que sigui en somnis...Quan es desperti tindrà un desengany, encara que sempre li quedarà el record!
Bon vespre, Jesús.
Però podem veure jardins en qualsevol lloc, si volem,no?
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada