EMPREMTES

La poesia com una forma d’autisme. PONÇ PONS

dijous, 20 d’agost de 2020

[ICS]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
[ICS]

Crucifixada al llit
comence a moure’m de pressa,
més de pressa,
molt de pressa,
fins a notar la velocitat de la llum,
fins a rebentar-te la pell,
fins a despertar del tot,
fins a tornar-te dur com una pedra,
fins a reconstruir una boca fecunda,
fins a foradar els crits,
fins a ofegar-nos en la nit,
fins que t’aprengues de memòria
que el meu cony té la mida exacta
de la teua mà.

Raquel Casas
Vessar el càntir
Viena Edicions, 2020
Més sobre l'autora ací i ací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Ui, un poem amb molt d'erotisme...
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

...que va augmentant el clímax.
Gràcies pel comentari.
Salut i poseia!

Publica un comentari a l'entrada