(Imatge no identificada presa de la xarxa)
TOTS DOS
Tinc dos països, en comptes
d'un sol:
Aquell que mai no he tingut
I un altre, el que mai no
tindré.
El primer, el qual nom és agitació
S'escapa pels meus dits
Car es tracta d'escuma
marina.
El segon, que sembla un encís.
Evite parlar-ne, no siga cas
que
Quan ric forçat entenga el
seu cant.
En comptes d'un país nomes,
en tinc dos
Que son destituïts d’existència
real
Però que abans de mi ja hi
eren.
Desprès de mi, encara hi seran.
Richard Aerts
Inèdit.
Més sobre l'autor, ací
Entrades
4 han deixat la seua empremta:
Curiós això de tenir dos paisos, però que no existeixen...Suposo que viu en un món de poesia i els observa com si fossin reals!
Bon vespre, Jesús.
I el mar encara comunica més països que els detectats pel poeta.
Tu saps viure aquests mons, tens aquesta qualitat des de l'origen i ben desenvolupada, per això ets ric en la teva vida interior.
Et desitjo un bon any nou, estimat Jesús, que et sigui agradós i plaent malgrat tants obstacles com ens toca vèncer a tots. El mar et portarà l'iris que corona la vida. Una abraçada.
Les persones s'inventem països on fer viure les nostres il·lusions, M. Roser.
Gràcies per les teues parauales, Olga!
Gràcies a les dues pels comentaris.
Salut i poesia!
Ep, Jesús, com anem? És curioset vindre cap ací i llegir els comentaris que no fa gaire hi han deixat els lectors... Mai no havia pensat que podrien veure la cosa així. En concret, el poema parlava d'un país perdut i un altre d'adoptat, Argentina i França, on ara visc. Tot plegat angúnies i enyorances d'un jo poètic sense cap pàtria concreta, encara que la poesia no s'explique pas, si no deixa de ser-ho. Salut i bon any nou!
Publica un comentari a l'entrada