(Imatge pròpia)
Heura meua que solques ferma
els murs del meu enteniment,
et procuraré saó, llum,
que el pretèrit siga llavor
de l’avenir ben arrelat.
Que reste immutable, fixada
al mur amb permanent memòria
la teva estructura vital
quan, heura meva, ja no sigues.
Quan ja no hi sigues, el sec, heura
meva, dirà qui vares ser.
Manel Hurtado Juan
dins de A la llengua de València
Societat Coral El Micalet, 2020
Més sobre l'autor, ací.
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
L'heura és molt bonica, però és traïdora...L'arbre qual s'aferra acaba ofegat sota tanta verdor...
Bon vespre,Jesús.
L'heura pot ser símbol de moltes coses, però com dius, pot ofegar.
Gràcies pel comentari.
Saut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada