EMPREMTES

La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva. JOSEP MIR

dimarts, 4 de maig del 2021

FINS A DESAPARÈIXER

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

FINS A DESAPARÈIXER

 

Aquesta vora tersa, humida, túrgida:

un altre cop aquesta vora on llisquen

les paraules i es fonen. I desfer-me,

dissolt en l’aire, imperceptible, anònim,

desprès de les imatges, dels afectes.

Et creus que la paraula és gratis, vàlida

per ella sola. Quin projecte albires?

Quina és la teva estètica? Com penses

vincular-te amb el món i no parlar

de caminar pel bosc? Dius que són verdes

i fuges. Qui pogués tenir la veu

més deseixida, més distant, capaç

de copsar les anècdotes més simples,

descriure-les en els detalls precisos

i mostrar-ne el sentit profund — com qui

no vol la cosa i mantenint l’enigma.

Tot passejant, em trobo un ocell mort,

un petit rapinyaire, sense cap;

les ales, disposades a l’atac,

immòbils, rígides, i separades

del cos. Un pugilista fragmentat.

Em dic: No soc capaç de sostenir

el joc de forces que relliga els mots

i els actes, les imatges i els aguaits.

Millor no ser-hi. Com si jo pogués

triar. I dic que són verdes i fujo.

Aleshores, el buit en pau amb ell

mateix, el lloc on cessa el moviment

i on s’aturen els fluxos d’energia.

Reclòs en lloc segur, arrecerat

de la sorda tempesta que només

ocorre perquè l’altre vol alguna

cosa de mi. S’aturen tots els fluxos.

Defineixo una asímptota en què els mots

pengen d’un fil. No arriba l’aire. Poso

a prova la incertesa d’una llum

que parpelleja sola i en silenci.


Josep-Anton Fernàndez

L'animal que parla

Proa Edicions, 2021

Més sobre l'autor, ací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Em recorda una fàbula d'n animal que vol menjar una fruita i no hi arriba...Quan no es poden haver són verdes i es queda tan ample.
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

Sí. En certa manera.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada