FINS A
DESAPARÈIXER
Aquesta
vora tersa, humida, túrgida:
un
altre cop aquesta vora on llisquen
les
paraules i es fonen. I desfer-me,
dissolt
en l’aire, imperceptible, anònim,
desprès
de les imatges, dels afectes.
Et
creus que la paraula és gratis, vàlida
per
ella sola. Quin projecte albires?
Quina
és la teva estètica? Com penses
vincular-te
amb el món i no parlar
de
caminar pel bosc? Dius que són verdes
i
fuges. Qui pogués tenir la veu
més
deseixida, més distant, capaç
de
copsar les anècdotes més simples,
descriure-les
en els detalls precisos
i
mostrar-ne el sentit profund — com qui
no vol
la cosa i mantenint l’enigma.
Tot
passejant, em trobo un ocell mort,
un
petit rapinyaire, sense cap;
les
ales, disposades a l’atac,
immòbils,
rígides, i separades
del
cos. Un pugilista fragmentat.
Em dic:
No soc capaç de sostenir
el joc
de forces que relliga els mots
i els
actes, les imatges i els aguaits.
Millor
no ser-hi. Com si jo pogués
triar.
I dic que són verdes i fujo.
Aleshores,
el buit en pau amb ell
mateix,
el lloc on cessa el moviment
i on
s’aturen els fluxos d’energia.
Reclòs
en lloc segur, arrecerat
de la
sorda tempesta que només
ocorre
perquè l’altre vol alguna
cosa de
mi. S’aturen tots els fluxos.
Defineixo
una asímptota en què els mots
pengen
d’un fil. No arriba l’aire. Poso
a prova
la incertesa d’una llum
que
parpelleja sola i en silenci.
L'animal que parla
Proa Edicions, 2021
Més sobre l'autor, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Em recorda una fàbula d'n animal que vol menjar una fruita i no hi arriba...Quan no es poden haver són verdes i es queda tan ample.
Bon vespre, Jesús.
Sí. En certa manera.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada