El piano ahogado
Plora el desig d’un
crepuscle: és ja tard per a tardors.
Vicenç Llorca
Bajo esta lápida deicida
sólo reconozco el duelo
del compás las notas
de un piano ahogado
que teclea ciegas sinfonías
de tragedia y aniquilación
a este otro lado del sol
—a medio mundo en luz—
el planeta estalla en mi cabeza
estallan con medias lunas las aceras
las banderas las estrellas hacen añicos
la creencia de un mundo
más humanum et melior
ya todo ha muerto
ya todos han muerto
pero tú sigues estando aquí
bajo tierra y solo
tú y tu generoso esqueleto
alumbrando todos mis días
todas mis ausencias
y la única canción
---
El piano ofegat
Plora el desig d’un
crepuscle: és ja tard per a tardors.
Vicenç Llorca
Sota aquesta làpida deïcida
només reconec el dol
del compàs les notes
d'un piano ofegat
que tecleja cegues simfonies
de tragèdia i anihilació
a aquest altre costat del sol
—a mig món en llum—
el planeta esclata al meu cap
esclaten amb mitges llunes
les voreres
les banderes les estrelles
fan miques
la creença d'un món
més humanum et melior
ja tot ha mort
ja tots han mort
però tu segueixes sent aquí
sota terra i sol
tu i el teu generós esquelet
enllumenant tots els meus
dies
totes les meves absències
i l'única cançó
Medio mundo en luz
Ediciones de la Isla de Siltolá, 2017
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Una foto preciosa i un poema trist...
El piano ofegat:
Plora el desig d’un crepuscle: és ja tard per a tardors.
Vicenç Llorca
Fantàstic aquest vers.
No sé si la celebres, per si de cas, BONA CASTANYADA.
La mort d'una persona sempre és trista, sí.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada