(Imatge pròpia)
Mar,
mar, mar
Aquest és exactament el mar de l’hivern passat. L'he reconegut igual que tots els anys. Mirar l'aigua para el temps. He vist la mínima variació de les ones, una fugaç gavina que planejava, les mateixes crestes escumoses i l'espurna de salnitre en l'aire que entrava pels ulls. Em sent una criatura específica i qualsevol astúcia de la natura m'emociona, m'ompli de cansament i infantil exaltació: mirar l'ombra del ponent, escoltar-se el pols, remirar nimietats. Si mancaren aquests instants de soledat ¿per què buscaríem les aigües? I sé, per això, que tornaré encara a aquest mar germà de tots els anys i de tots els ulls, de les mans que esperen les aigües.
Imitació de la soledat
Ajuntament de València, 1990
Més sobre l'autor, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
M'encanta aquesta prosa poètica tan plena de sensacions...I és tan bonic recórrer el mar a l'hivern, quan ningú ens molesta la nostra sensació de calma i podem gaudir de la solitud!
Bon vespre, Jesús.
Estic d'acord amb tu: l'hivern vora mar és meravellós.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada