EMPREMTES

La poesia com una forma d’autisme. PONÇ PONS

dimarts, 25 d’octubre de 2022

[EL LÍMIT IMPRECÍS...]

(Imatge pròpia)

El límit imprecís

del cel i l’aigua

dibuixa el perfil del teu dolor.

T’ha abandonat la sola

paraula que t’unia

al seu record

i tot és ja molt lluny,

difús, com si s’ho hagués endut

l’incendi d’aquest sol

en els merlets de l’aire.

No hi és. No hi ets.

Estàs fet d’esperances

truncades, de fe abolida,

d’amarg present.

En aquesta hora de la nit

no busquis pietat, compassió.

Ets home sol.

La còpia en negatiu

d’una ombra calcinada.

 


Josep Maria Fulquet

Natura d'infinit

Edicions 62, 2017

Més sobre l'autor, ací  

 

3 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Quina foto tan bonica, la terra, el mar i el cel, tot ben definit.
Amb aquest poema expressa el dolor d'un abandó, que el fa sentir sol!!!

Calpurni ha dit...

Un dol molt colpidor.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Helena Bonals ha dit...

Els dos darrers versos! L'ombra calcinada seria un oxímoron, la còpia en negatiu una imatge rodona de la solitud que viu.

Publica un comentari a l'entrada