EMPREMTES

La poesia com una forma d’autisme. PONÇ PONS

diumenge, 16 d’octubre de 2022

TELÉFON

Imatge noidentificada presa de la xarxa)

TELÉFON

 

Este poema se destruye y te supone muerto

Ya sólo eres sombra, y poema.

ÁNGEL SÁIZ

 

M'estimava marcar la xifra del telèfon,

aquella xifra màgica que era la teua veu segons després,

aquella indecisió de les primeres frases,

la cita concertada, els besos per les ones.

Imaginava el teu cos pel telèfon:

els pits menuts dreçant-se,

la càlida esperança de les cuixes,

les corbes suaus del llom.

 

Amor és una paraula inevitable,

torpe i inevitable.

 

I com em feies córrer:

fóra prohibit fer córrer així un home.

Quin espectacle impropi

el meu amor per tu.

 

Després era el teu cos i les paraules calmes

(als dos ens agradava Garcilaso,

el bell temps de les èglogues,

aquell temps que es conjuga en pretèrits).

L'amor: un breu moment perfecte.

 

Ara no sona cap telèfon, en silenci

puc escriure de tu, puc prescindir de tu.

També tu hauries volgut una ègloga,

potser la mereixies.

 

Vivim un temps nefast,

ja no s’escriuen èglogues.

 


Enric Sòria

Varia et memorabilia (dins Camp de mines)

Edicions de la Guerra, 1991

Més sobre l'autor, ací 

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Aquest telèfon tan atrotinat, deu tenir un munt d
d'històries a la seva memòria...
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

I no les poden contar, només escoltar-les.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada