EMPREMTES

La poesia com una forma d’autisme. PONÇ PONS

dilluns, 10 d’octubre de 2022

VENIES CAP A MI...

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Venies cap a mi...


I tu venies cap a mi amb una mirada peninsular

i els llagrimals molt nobles,

amb una testa clàssica

i l’orgull dels titans a les venes,

amb les guerres púniques encara palpitants,

amb l’atzagaiada de mil batalles perdudes a les espatlles,

bon cop de salze enfilant la carena,

i amb la mà dreta i la mà esquerra enamorades, respectivament,

de les llegendes homèriques

i dels trens que em creuen continents per l’esquena,

amb una butxaca plena de misteris d’estany i promeses de nits de silici,

amb un pou fred de calç amb tota la droga

que ens ha lligat tant de temps al port d’aquesta ciutat grega,

amb les pomes fermentades al foc lent de l’amor,

amb l’amor escaldat al foc brusc de la set,

amb els ullets astuts de les sargantanes,

amb la son profunda de les províncies d’Espanya,

amb set cartes de nan oníric a la màniga

i un enginy multicolor per fabular-me les planetes.

Per a mi, només per a mi venies,

i rere teu el vespre s’estenia pels països com una ombra estranya.

 


Maria Cabrera

La ciutat cansada

Proa Edicions, 2017

Més sobre la'utora, ací

    

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

M'ha fet gràcia la frase," tu venies cap a mi amb una mirada peninsular", és diferent duna mirada insular!!!
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

De segur que sí.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada