EMPREMTES

La poesia és essencialment un misteri. SALVADOR JÀFER

dimarts, 14 de febrer del 2023

POTSER

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

POTSER

 

Potser només el foc,

potser només l'onada de la llum,

potser només el gest del temps a la mirada,

potser només la tramuntana,

de braços transparents i poderosos

que encén l'aire

i desvetlla cada mica de pell.

 

Potser només la mà i la roca,

potser l'escorça,

el pètal,

potser el cos dins de l'aigua.

 

Potser només la solitud dels cims,

potser només el tamariu

amb l'ombra projectant-se entreteixida,

teranyina benigna,

potser els camins dels astres dins la nit,

potser només l'abisme de l'albada.

 

Potser els teus ulls,

potser alguns mots antics,

potser només la veu,

el cant com un recer,

el traç més pur del somni,

potser els meus dits

resseguint el teu ventre.

 


Carles Duarte

Els déus no abandonen Antoni

Onada Edicions, 2015

Més sobre l'autor, ací i ací 

 

4 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Aquest podria ser el poema del potser...m'agrada molt.
"Potser només el gest del temps a la mirada".
Vaig tenir la sort de conèixer personalment el Carles Duarte.
Bona nit, Jesús.

Calpurni ha dit...

Jo també el vaig conéixer a València. Un bon, gran poeta, el Carles.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Helena Bonals ha dit...

M'agrada moltíssim: "Potser només la solitud dels cims". Els cims són només per als "tossuts, apassionats i individuals", que he llegit alguna vegada.

Calpurni ha dit...

Els cims estan per a escalar-los, sí.
Gràcies, Helena, pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada