(Hyppolite Flandrin , Jove nu vora mar) |
encara no han entès
que el deliri que més cou de la meua vida
ha estat, és i serà
-germana, esposa o amant-
la Poesia.
Durant dies i per carrers mig bruts
l’he vetllada, com un amant delerós i abrasiu,
mentre els oceans, els llampecs i el món dormien.
He volgut sempre donar-li el poc que posseïa
a canvi d'un poc de fermesa i de bellesa
i d'alguna nit sense parar de fer l'amor
amb totes les postures que m’han permès
les poques forces que encara em restaven.
Vaig creure que el món seria meu
si era capaç de posseir el do i la nafra de la paraula
i m’he adonat que, al capdavall, sols sóc,
apassionat i humil,
un home que neda, tot nu,
enmig de les marees.
MANEL GARCIA GRAU,
Constants Vitals, Ed. Bromera
Més sobre l'autor, ací.
3 han deixat la seua empremta:
M'agrada el poema. I també m'agrada la combinació entre el poema i la imatge que has triat.
Un poema molt profund...
Si l'autor dóna practicament tot el que té i tot el que és a la poesia, segur que aquesta li tornarà amb escreix, malgrat tot, ell continua sent apassionat i humil...i alguns companys de feina no tenen sensibilitat. La foto és un nu molt artístic.
Una abraçada,
M. Roser
El poeta dóna tot per la poesia, sí. Malauradament ja no en podrà donar més.
Gràcies pels comentaris.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada