 |
| (Serp de mar, Klimt) |
i vertical obstinació
de la meva columna vertebral
aniria reptant per terra
escorcollant cada centímetre quadrat
de ciment,
llegint les esqueles caigudes
dels arbres,
tot lent i tumefacte,
tot oblidat i polsegós
com un coàgul d'ocells secs,
tot formós de sobte,
tot liti embalsamat,
tot a l'alçada
de mi mateix.
Vicent Martinelles, Legió
1r premi de poesia Cristòfor Aguado i Medina de Picassent (any 2010)
Entrades
5 han deixat la seua empremta:
Sublim, sublim!
Em recorda una tradició budista d'alguns llocs d'anar reptant fins al lloc sagrat. Alguna cosa d'epiritual hi deu haver ran de terra.
A mi m'agradaria més ser una àguila real per volar cels amunt en llibertat, i no una serp arrossegant-me per terra com un cuc servil...
I no és una crítica al poema, només és una opinió tot i que jo m'estimo molt la mare terra...
Bon diumenge,
M. Roser
caram jesús un gran i interessant blog el teu, l'aniré visitant mica en mica. Et felicito i t'agraeixo molt la tevaa visita al meu humil blog
fins aviat
una abraçada mataronina
joan
Gràcies a tots pels comentaris.
Arrossegar-se per terra potser siga l'única cosa que els resta a alguns però caldria mantindre la columna ben dreta sempre.
Joan: Benvingut al blog!
Salut i poesia.
Publica un comentari a l'entrada