Una paraula és un món insubornable,
cos invicte, reialme
altiu, torxa i foscúria assedegades,
oasi íntim, misteriós
baluard de flames i esperances.
Vaig acudir a la cita
amb la desídia
i la ciutat íntima em mostrà
avingudes, passatges, cel·les i vergers
on els mots niaren cendres i àncores,
habitacles on seguim buscant la vida
al bell mig del desassossec i la indolència.
No ser
més que paraula,
angosta pedra d'un paratge de benaurances i ferides.
Manel Garcia Grau
Els noms insondables
Poesia 3i4, 1990
Més sobre l'autor ací
2 han deixat la seua empremta:
El poema de Garcia Grau és bo, però al teu anterior és una espurna de foc ben lluminosa.
Gràcies Olga. Diuen que l'esperança és l'últim que es perd.
Salut i poesia.
Publica un comentari a l'entrada